Somiar despert. Dos dies després de finalitzar l’Ultra Trail Valls d’Àneu encara tinc la sensació d’estar en un núvol, d’haver viatjat a través d’un espectacle infinit, un esclat de la natura. Que seria dur, ja ho sabíem. I que el traçat indòmit de la ruta seria espectacular també, però la realitat va superar totes les expectatives.
Encara era negra nit quan prop de dos-cents corredors sortíem d’Esterri d’Àneu per recórrer els màgics noranta-dos quilòmetres de recorregut. Després d’una intensa pujada per les canals de Jou, les primeres llums del dia marcaven la silueta inconfundible dels Encantats mentre fèiem el descens cap a Espot. Sense descans, el dur ascens a Fogueruix ens aguardava. La duresa contundent per les pales de Lo Teso (2700m) es feia palès al veure com els participants necessitaven jeure enmig de la pala herbosa per revifar. Un cresteig entretingut i un espectacular descens entre blocs de pedra granítica ens duia a l’estany de Comanegra, en recés enmig d’una gran catifa herbosa de la vall de Cabanes. Els vestigis de neu en l’ascens a coll de Bassiero ens feien recordar que l’hivern ha sigut tardà i, mentre la boira ens engolia, tocàvem el sostre de la prova (2739m). Entre estanys de siluetes alegres, capritxoses i de tonalitats multicolors ens endinsàvem a la extensa vall de Ruda, porta d’accés al Port de la Bonaigua i un dels punts claus de l’ ultratrail. Les cares dels corredors en l’avituallament feien intuir quin seria el seu particular desenllaç. Algú ja prenia el camí de tornada; d’altres voldrien seguir el viatge cap a Ítaca.
Corríem entre catifes d’herba mentre descobriem les valls de Gabarrea i del Rosari, que rebien els últims raigs d’un calorós dia mentre cercàvem el refugi d’Airoto, enclavat en plena penombra entre escarpats cims. Un llarg descens pel barranc de Moredo ens atansava al bucòlic poble d’Isil, que reposava en silenci. No així el seu poble veí, Alòs d’Isil, que rebia el pas dels participants entre festes i l’escalfor del seu veïnat. La nit seria llarga, on l’ascens al Pic de la Coma del Forn (2685m) ens duria tota la nocturnitat. Per arribar-hi, ens caldria remuntar el barranc de Comamala entre pendents d’herba d’inclinació exagerada, blocs de pedra, estanys i descensos vertiginosos reforçats amb cordes fixes. Ja en el cim, les primeres llums del dia ens anunciaven que el final del nostre camí era pròxim. Cervi, Unarre i Escalarre donaven l’entrada triomfal al nostre objectiu. Només 110 valents ho aconseguirien, inscrivint el seu nom amb lletres d’or. I vosaltres, us atreviu a inscriure el vostre?
