El passat dissabte Esteve Gaona es convertia en el tercer català en finalitzar una de les curses més extremes del món, la britànica The Spine Race. Una fita que abans només ho havien aconseguit dos experimentats corredors d’ultrafons, com el pallarès Eugeni Roselló (2013) i el gironí Joel Jaile (2014). El santfruitosenc arribava a l’aeroport de Barcelona amb una cara de satisfacció evident i ens atenia, molt amablement, on ens relatava la seva experiència a aquesta brutal prova:
Esteve, com definiries la Spine Race?
La Spine Race és una prova diferent, molt dura, no hi ha res que es pugui comparar. Has d’anar molt mentalitzat per saber el que et trobaràs, per patir la seva meteorologia i anar cremant etapes sense pensar en el final.
A través de les imatges facilitades per la organització, vam veure unes condicions duríssimes. Devies portar una bona equipació?
En Pedro Bonías –el meu supporter- em va aconsellar. Vaig portar roba de 26.000mm de columna d’aigua en la capa externa i, sobretot, doblada: dos pantalons, dues jaquetes impermeables, dos pantalons d’esquí de fons, dos parells de guants i deu parells de mitjons de llana merino i primaloft. Vaig fer servir només unes sabatilles –unes Salomon de mitja canya- i hauria d’haver portat almenys tres parells, ja que vaig acabar amb els peus ben molls.
Ens podries fer un resum de la teva experiència?
A la sortida d’Edale t’acollones per l’escenari. La gent d’allà amb “xancletes” i tu patint el fred humit. Només començar, la pluja i el vent ens va acompanyar. El segon dia vent, pluja i neu i així successivament. La progressió era molt lenta degut a la neu, ja que hi havia trams on t’enfonsaves fins al genoll i no hi havia una traça definida. No està marcat, has d’anar amb el GPS i els planols. No em vaig despistar massa, tret de l’últim dia que em vaig refiar de dos anglesos que eren militars i ens vam perdre unes dotze persones.
Després de Byrness, la organització ens va fer desviar a un refugi degut al mal temps. Allà vam estar una estona, ens vam tornar a deixar sortir fins arribar al Refuge Hut. Allà, a falta de 6 milles, ja no ens deixaven continuar i ens donaven per finishers. Però jo vaig insistir en voler acabar el recorregut sencer de la Spine Race, així que la organització va decidir deixar continuar a qui volgués però acompanyat per un responsable.
Durant molts quilòmetres et vam veure compartir camí amb el basc Edu Uribe…
Sí, els ritmes eren molts similars, però ell volia dormir més hores i jo menys per avançar més quilòmetres i estalviar-me la última nit. Al tercer dia ens vam separar i després em vaig enterar que el van fer abandonar a Byrness degut al mal temps. A partir d’aquí vaig anar sol durant moltes hores i psicològicament va ser molt dur.
Com ha estat la teva alimentació durant la cursa?
Gràcies al meu equip de suport tenia tot allò que acostumo a menjar durant als ultratrails, com pasta, caldo o nutella. Tot i això, el recorregut passa per algun poble on pots menjar. Les bases de vida de la organització estaven força bé, on podies menjar de tot i dormir còmodament, excepte a Bellingham on ho havies de fer al terra.
Parles del teu equip d’assistència.. com va ser d’important?
Esencial. Sense el meu equip, format pel meu fill Roger i en Pedro Bonías, no l’hagués acabat mai. Ens anàvem veient relativament cada poc, on disposava de tot allò que necessitava. La organització permet equip d’assistència però no pots estar més d’una hora parat. El quart dia em vaig mullar fins la cintura de neu i fang, va començar a fer fred i tremolava com una fulla. Sort que al cap d’unes poques hores tenia roba seca al cotxe perquè en aquelles condicions no hagués pogut seguir.
Per últim.. quins consells donaries a qui volgués participar a la Spine Race?
Penso que sense un equip que et faci d’assistència es pràcticament impossible realitzar aquesta proesa. Indispensable tenir unes nocions d’orientació bàsiques i saber utilitzar el GPS. Només hi ha vuit hores de llum, així que passes moltes hores de nit i és molt dur. Cal intentar descansar molt més que jo, on vaig dormir una hora els primers tres dies i dues hores a partir del quart. I sobretot, tenir doblat la capa externa de roba (pantalons, jaqueta, mitjons i guants).
